dilluns, 17 d’agost de 2009

FESTA MAJOR?

Aquí uns que fan vacances, els altres que les acaben, tots fent dentetes als veïns que suportant l'agost continuem a l'edifici (o bé passejant pels voltants).

Però ahir al vespre mentre preníem la fresca amb les cadires de boga i el canti fresc, algú va recordar la Festa Major que antigament s'havia fet a Blogville i que no se sap com, s'ha anat perdent. I vam decidir recuperar-la
(poca feina? si)

Cal saber les dates en que es feia. Hi ha qui parla d'un patró a Blogville però no som capaços de recordar-lo, qui ho sap? I de Pregó segur que se'n feia però tel Ball era de Gala? i es feia Concurs de Truites? i Botifarrada? i Taller de Manualitats?

Qui recorda com es cel·lebrava la Festa Major de Blogville?

I ja posats, proposo recuperar una vella tradició: El Pa Beneït, popularment conegut com a Pa Beneit. Caldrà, però, trobar uns goigs adients per cantar a l'Ofici Solemne (algú té algún ofici per deixar-nos?)

Per cert, durant uns dies passo la responsabilitat de baixar el canti amb aigua freda (i unes gotetes d'anísdelmono) a qui s'ofereixi. Ajusto la porta de la casa del terrat (on aquest juliol em vaig traslladar) perquè si algú hi passa, regui el ficus, el roser, la vinya borda (vinyus bordaes), els geranis i la resta. Podeu agafar beguda de la nevera i seure un moment a disfrutar de les plantes i la vista. Val la pena.

(o que us pensàveu, que a mi no em tocaria tambè???)

QUAN ELS ORIGENS CREMEN...

i no pots fer rés més que veure passar els bombers, ets sents inútil.



Ara, el de la moto que, presumiblement, ho va encendre s'hagués pogut posar la flama al cul. Així de clar.

dijous, 13 d’agost de 2009

LLÀGRIMES DE SANT LLORENÇ

Des fa quatre anys aquesta nit és la d'agafar un entrepà de truita i pujar a l'obaga que des de la plaça veiem quan seiem al vespre a pendre la fresca. Mentre pugem els petits es senten grans exploradors enmig dels grans i intenten passar davant per mostrar-nos el camí (que a ulls clucs tots reconeixem). Sota les mantes es senten sorolls adolescents que els grans no sentim però recordem. I amb els jerseis de llana anem comptant un a un els estels ploguts.

Al cap d'un parell d'hores i a mesura que els petits exploradors avancen pel món dels somnis, les famílies tornen al petit racó de món. Fins dalt arriba l'AudiQ7 (volieu mirar estels? aqui en teniu un de 4 rodes, diu) i trenca l'encís de la nit. Algú continúa veient com cauen els estels (ha arribat a comptar-ne fins a 10!!!) però el fem baixar: les mantes segueixen removent-se i potser si que molestem.


Arribem al petit racó de món i des del balcó miro les rutines. Els veïns del davant tanquen els porticons de l'habitació, els de la dreta els del menjador, la que em regala llenties estofades acaba la cigarreta al balcó i jo, poruga, miro la piscina de plàstic. Segur que aquesta nit també és màgica però no, no m'atreveixo a mullar-me. Potser demà.

Aquest any miro el cel del Poble Nou, púrpure. Cap estel. La petita gimnasta patinadora avui m'ha confessat que té por a morir-se. M'ha desmuntat. No he volgut dir-li que jo també.

dimecres, 12 d’agost de 2009

PLASTA DE PAVO...

Tots tenim un company de feina (o varis) que se senten infravalorats i que, en temps de vacances, es troben especialment descontents.Dilluns arribo a la feina, feliç, somiant i recordant que sols queden dues setmanes per llevar-me a les deu i apareix ELL.
- Oh! tu per aquí?
- Bon dia. Mira, si... en temps de vacances cal omplir els llocs de feina que es buiden...
- i ja saps com funciona tot?
- home... sé fer la feina A, la feina B, la feina D, la feina E i la feina F. La feina C no... però com sols estaré 3 dies penso que és millor no ficar la pota... la pots fer tu, si us plau?
- de cap manera! jo ja li vaig dir al cap de departament que volia algú amb total experiència i que jo necessito molta concentració i que és molt cansat i que no pot ser i que sempre igual i que jo necessito algú al meu nivell i que és superimportant aquesta feina i que cal estar molt al cas i que soc imprescindible ja ho veus i que això s'ha de parlar i que cada any passa el mateix i que i que...
- ja però és que crec que per tres dies és perillós que ho faci perquè si m'equivoco (cosa del tot probable) hi haurà bronca. Ja em tanco al cuarto fosc, faig la feina jo i així descanses (i mires webs interessantíssimes de càmeres de fotos, de cotxes, de ral·lis i d'on anar de vacances) i a última hora penques. De la resta de dia ja me n'encarrego jo.
- si, clar, però és que això no pot ser. Escriuré al jefe perquè estic del tot en desacord perquè pensa que la feina aquesta és molt cansada i que no pot ser i que sempre igual i que jo necessito algú al meu nivell i que és superimportant aquesta feina i que cal estar molt al cas i que soc imprescindible ja ho veus i que això s'ha de parlar i que cada any passa el mateix i que i que...
- mira xato, em passo tot l'any fent aquesta feina sola, sense que ningú m'ajudi ni assumeixi cap responsabilitat. I tant contenta. Així que, tranqui. Descansa, llegeix el SoloMoto fins les 14h i llavors penca una horeta i mitja de les set que tens assignades. De mentres m'oblides. I si parles amb el cap comenta-li que em faci els cursos de reciclatge que fa dos estius em va prometre per poder seguir treballant on ara estic. Per què suposo que a tu te'ls hauran proporcionat, no?
- clar!
- doncs jo m'he hagut de buscar la vida fora de la feina. Així que tranquil·let i relaxa't.
Post totalment personal a mode d'exercici terapèutic. Podria dir moltes paraules malsonants (cagunlaputaqueelvaparirelcabróaquestdelscollons, pex) però no cal.

dijous, 6 d’agost de 2009

SABENT QUE EXISTEIX AQUESTA POSSIBILITAT...

... ja dormo més tranquil·la...
Raval, Bcna 2009

dimarts, 4 d’agost de 2009

AMB TOT EL MORRO PERÒ...

Si tant bé ho diu ella o ella, per què intentar superar-ho?
Potser el que si puc fer és una petita aportació gràfica:



(disculpeu el retard: amb aquesta calor vaig un pèl més lenta a reaccionar)

dilluns, 3 d’agost de 2009

DE TU, DE MI

Ara fa anys que vem compartir una truita de sobrassada sota un porxo plè de bruc sec. Et vaig dur a les afores, un lloc fresc lluny de la ciutat. Jo d'esquena a la porta, com des de llavors m'ha tocat asseure'm. Havia estat puntual. A l'hora (ja no la recordo) als Tres Tombs. Duies un regal que et vas descuidar a casa d'un amic que mai més vas tornar a veure. Un rellotge. Temps després, jugant a Sitges, en vaig perdre un que m'havies regalat. I un darrera l'altre he anat perdent forces dels regals que m'has fet. I amb raó t'enfades.

Sols que, n'hi ha un que mai perdré.

Glitter Graphics