diumenge, 26 d’abril de 2009

SOPAR DE DISSABTE

Torno d'un sopar.  Freak. Molt friky. 
No puc dormir. 
He pres café per aguantar desperta i tornar en cotxe
sense haver de pensar en mossos, multes i alcohol. 
Hi penso i em costa de dormir. 
No sé molt bé que hi feia, allí. 
Almenys erem cómplices amb el veí de taula.
Ens miràvem i reiem. 
Incrèduls.
Però ara no puc dormir.
El de davant tirava els trastos.
La seva nòvia seia a l'altre costat.
He fet fotos, han begut.
I segueixo donant voltes sense dormir
I demà (avui) volia anar a caminar. Era el meu únic pla. 
Sense plans. Sols dormir.
Perquè ara, per més que ho intento, no puc.
Serà perquè penso en el sopar.
Freak.

divendres, 24 d’abril de 2009

SI, MACO SANT JORDI

Però entre la multitud de gent i persones, la calor, les botes d'hivern i el cony d'aire arrossegant brosses, vaig acabar canviant el dia a les escales de Santa Maria del Mar, menjant un gelat de "dolç de llet", amb els ulls plens de lleganyes i els peus escaldofats de calor...
Això si, xerrant amb velles i belles amigues de tot i rés, és a dir, d'ells i l'amor.

dimecres, 22 d’abril de 2009

DOS MITES EN UN

No sobren paraules. Són las justes. Falten moments.
Tants anys després, quan miro aquesta pel·licula, encara
sento papallonetes dins l'estòmac.
Tants anys després de descobrir-lo, quan encara el llegeixo,
m'omple tot el cos. Tot.

Confesso. Amb el temps temo haver perdut la capacitat de volar.


Eliseo Subiela

dimarts, 21 d’abril de 2009

AIXÍ... COM PER DONAR UNA IDEA...


Recomanacions interessants que m'han fet:






dilluns, 20 d’abril de 2009

ARREGLAT!

I sense passar per la peluqueria  (si, si, repeteixo, peluqueria!)

dissabte, 18 d’abril de 2009

CREC QUE...

comença a ser hora d'anar a la peluqueria

dijous, 16 d’abril de 2009

FERIDES D'AMOR


"Les ferides d'amor sovint són d'amor propi"

Ho he llegit quan passava corrents per davant una paret. 
I té tota la raó. Mal em dolgui. 
En tot trencament hi ha una part d'amor própi que fot. 
I molt. 
Amb el temps el dones pel sac. A ell i a l'amor propi.

Ara, com costa que el temps passi.

- siempre positivo - nunca negativo -


dimecres, 15 d’abril de 2009

PETONS PENDENTS


Escoltant aquesta cançoneta m'ha vingut al cap les vegades que per parlar massa no dic el que vull o que se m'escapen paraules que mai hagues volgut dir o que no sé dir el que realment sento. 

A vegades sento que em queden un miler de petons per fer i que per parlar massa, els faig tard.

I si, l'idil·li pasqual entre La RaTeta i en George ha arribat a la seva fi. Ho he confessat tot a en Tohuwabohu. Ell, tant comprenssiu com sempre, ho ha entès. 

Pobre George, m'he quedat amb un miler de petons pendents de fer-li.

dilluns, 13 d’abril de 2009

EL BATRACI

Fa dies que en Tohuwabohu s'autodefineix com a batraci. Massa aigua per un èsser amb ànima caribenya. Per viure sols reclama un pareo, platja, sol i mulatones de cames llargues. Pobret. Crec que fa tres setmanes que es mulla. I sobreviu.

Busco a la xarxa la paraula batraci (m'agrada com sona, batraci, batraci) i apareix la definició: "Vertebrado de sangre fría que no tiene pelo ni plumas". Això del "sin pelo ni plumas" m'ha arribat al cor. 

Una tieta-besàvia vivia a la masia dels Josepets abans que la tirèssin a terra. Després, durant anys, la L3 del metro acabava aqui. Recordo que, quan era petita, a la Plaça Lesseps tal com era abans de l'anterior remodelació a l'actual (quin embolic), hi havien uns petits estanys on, entremig dels vaixells que els nens feien navegar, trobaves capgrossos. Amb la meva germana corriem a buscar pots de vidre per caçar-ne algún i fer-lo crèixer a casa. Mai ho vam aconseguir. Era curiós imarginar-nos aquells cucs graciosos transformant-se en gripaus lletjos. No, mai els vaig besar. Potser vaig deixar escapar algún batraci blau, en forma de príncep. 

A la plaça també hi havia una pista dura per patinar. Si no recordo malament, a la Plaça de sobre les columnes del Parc  Güell també. Llavors no existien els rollers sinò que eren de quatre rodes, perfectes per anar-los heretant dels germans ja que amb una clau especial, a mesura que creixies els anaves fent grans. De l'ús a vegades et quedaves sense la corretja de cuiro per poder-te'ls lligar sobre les sabates.

Apart de tieta sóc padrina. Després d'un conclau familiar vaig dir que malgrat la tradició ho exigeix, una palma és excessivament cara, té poca utilitat (tant que m'agrada la seva olor) i que a la fillola li regalaria un detall útil. Per primera vegada aquest any li he preguntat que li faria il·lusió rèbre. Ella, amb la boca petita, ho va insinuar. Intentant donar exemple de poc consumista, acordem que una part és a compte del regal d'aniversari ja que, com a regal de "Rams" és excessiu. Es queda muda (extrany en ella): "és que, tieta, m'he quedat sense paraules... estic somiant...": Davant d'això, em puc negar?:
El mateix regal en versió actualitzada. Això si, una talla més gran de la que li correspon. Aquests no s'allarguen i cal fer-los durar.

La fotografia de l'antiga plaça Lesseps l'he extreta del blog El Bloc

divendres, 3 d’abril de 2009