dilluns, 29 de juny de 2009

PEL·LICULES FURGADES



Quan tinc ganes de reconciliar-me amb mi mateixa furgo pel disc dur i sempre aixequen el braç dues pel·lícules (ho sento, totes pirates):

ENTRE COPAS Enamorar-se gaudint descobrint vins, menjars i sons.

Fa temps (no vull pensar en anys perquè segur que passen de deu) vaig fer el meu primer taller de tast de vins. Era al Pati Llimona amb una professora loka, loka però amb la que més he après i gaudit. Ens va portar a sopar a un bareto amb menú degustació que encara ara salivo quan hi penso. De fi de curs vem anar a les bodegues Olivé Conti quan encara eren poc conegudes i tornant vem dinar a un lloc que mai sabré trobar. Va caure el 2n menú degustació del trimestre. Deia que per saber beure cal saber menjar... resalivo tot pensant-hi.

M'agrada la gent curiosa. M'agrada la gent que sap cuinar, menjar i beure i que fa festa amb aquests plaers. Definitivament ciao operació bikini 2009.



LOST IN TRASLATION Enamorar-se de la complicitat amb l'altre.

Sovint m'he enamorat d'un gest, d'una mirada, d'un moviment. En Tohuwabohu, quan fuma, fa un gest característic tot mirant de reüll. Creu que no el vec però si, m'agrada observar-lo. De totes maneres em va pillar un 11 de setembre portant una camisa de lli de color caqui amb les mànigues arremangades. Va ser un gest. Vaig caure en estat de shock però l'ocasió s'ho valia. El món occidental s'esvaïa i jo queia enamorada. Pel·liculera? si, molt.

Sóc dels que no volen saber que diu en Bob a la Charlotte.

És la seva complicitat. En canvi m'agrada que les coses es diguin clares. Els silencis sols per gaudir-los i mai com a càstigs (confesso i aviso: no sempre ho aconsegueixo, no cal que ho diguis tu, Tohuwabohu). Ara bé intento dir les paraules que vull i sento. Sols una vegada he obligat a algú a dir allò que no sentia. Tranquil·lament va mentir i a mi em va quedar clar. Així que ara sols dic el que vull dir i no el que els altres volen sentir.

Per cert, durant uns dies suposo que tindré dificultats per actualitzar el blog. Amb el trasllat de cau encara no he decidit si canviar d'adsl, robar-lo als nous veïns o canviar de línia (accepto i agraïré suggeriments). Però que quedi clar jo no abandono ni callo ni tanco el blog. Sols que (potser) tindré alguna que altre dificultat en actualitzar i com RaTeta previnguda val per dos, us ho volia dir per endavant.

divendres, 26 de juny de 2009

MOREN ELS MITES

Torno d'un sopar amable després d'una tarda de platja i visita al nou habitacle. Em connecto a les noticies i llegeixo dos noticies tristes i, en certa manera, inesperades.

Era la meva "Angel de Charlie" preferida, m'hi volia assemblar i quan jugàvem a l'estiu o a l'EGB, sempre "me la demanava". La nòvia del meu germà, 3 anys i mig més petit, era la Sabrina (ara, amb tanta cirugia que fa una mica de por) L'altra, la tercera, era massa "pija" pel meu gust. Tot i així, i gràcies a la cirurgia, sembla més jove ara que llavors.

Ballava Billy Jean a l'habitació de casa els pares amb una cinta de cassete gravada de Los Cuarenta Principales. No podia deixar d'escoltar The Girl is Mine. Quan va aparèixer el videoclip Thiller ens vem adonar que el món començava realment a canviar. S'iniciava una nova època on nosaltres també hi participàvem. Lo puto crack després va embogir. Massa jove per l'èxit, suposo. A hores d'ara no es sap si ha mort o bé és un capitol més de la seva imaginació (malalta?)

Ara comença la llegenda.

dimecres, 24 de juny de 2009

L'ENDEMÀ AL MATÍ

De sempre l'endemà m'ha agradat remenar per la nevera, buscant restes de la nit passada. Talls de pizza que li has fet el lleig de plena com estaves, bocins de coca de ceba caramelitzada que sols has arribat a fer el tastet o la muhammara (primera prova i èxit, segons els convidats) amb que has estrenat la Nit de Sant Joan. Seure's a fer el ressopó de son mentre fas el badoc mirant com juguen (i barallen) les gates o esmorzar a l'una del migdia amb coca i cava és tot un bon presagi... si no fos que a la porta m'esperen una dotzena de caixes de cartró preparades per ser omplertes de trastos i guinguets.

Si... comença el trasllat cap a la plana de la ciutat...

dilluns, 22 de juny de 2009

IDEES BRILLANTS PER COMPARTIR

Si tens convidats a sopar, no vens a la Revetlla al piset d'El Veí de Dalt i se t'han acabat les idees, aqui tens un plat by the face. Aparent, dels que llueixen davant els convidats i a més bó, bonic, barat i ràpid de fer.

Tallant un ampolla de gasosa gran, tipus anells, s'aconsegueix un magnífic motlle. Amb una base del que vulguis (guacamole, puré de patates, de mongetes, imaginació al poder) comences a muntar una torre de colors i textures diferents (si teniu nens estaran encantats de col·laborar). L'adornes amb pesto, olivada o qualsevol altre salsa consistent i ohlala! (muévete,  libera tu locura), corones la torre amb una maravellosa piruleta de formatge. Els ooooh's, mmm's i demés els tens assegurats. Si no, accepto reclamacions.

Quatre imatges valen més que mil paraules: 


Què, és o no jeta, el plat???

PD és nota que vé l'estiu? música carajillera? si? doncs som-m'hi, una altre d'ohlala!!! 

PD1 per cert, si aquesta nit no et ve de gust sortir, l'En Què Quedem torna a funcionar... seria una llàstima no participar-hi, oi?

dijous, 18 de juny de 2009

ARRIBAR TARD A BLOGVILLE

Abans de complir els vint anys, algú llegint-me la mà em va dir que seria una dona amb sort a la vida però que no sempre l'aprofitaria. Se'm va quedar gravat al cervell. La veritat és que si, crec que en general he sabut pillar forces oportunitats que em passaven per davant i no he estat conscient de les que no aprofitava.

En canvi sempre he tingut la sensació d'arribar tard. No en el sentit de la impuntualitat sinó que quan jo apareixo als llocs, a les situacions, el millor moment ja ha passat i es comença a viure de records.

I avui va i El Paseante en parla. I jo que fa dies que hi dono voltes: veïnes i veïns que callen, que deixen d'explicar històries, propostes amb poca assistència... m'haurà tornat a passar?

video

dilluns, 15 de juny de 2009

JO ELS POSO ON VULL, VALE?

Això és el que deuria pensar el Sr. o Sra. que, quan van urbanitzar el carrer del Marquès de Foronda (Horta-Guinardó), va decidir posar els fanals enmig de les aceres: "per alguna cosa tinc aquest càrrec, no? per decidir on vull posar els elements arquitectònics...".I la resta d'opinadors: "si, si, que té 5 Màsters al Xicago i 4 a Brasilia".

I tot el carrer igual. No direu que no queden maques.  

Ahir las vaig veure (i sentir) quan canviava la música de l'mp3: la típica imatge de cine mud de la despistada que es menja un fanal. Per sort, no hi havia ningú pel carrer i vaig continuar el meu camí tota digne (avui m'ha sortit el bony).

dilluns, 8 de juny de 2009

LA REALITAT DEL QUE EM POSO?

Dissabte recullo en Tohuwabohu i el seu acabat d'inaugurar colesterol i me'ls vaig enduc al meu petit racó de món. Diumenge dono per inaugurada la IIIa Temporada Water on the Swing (en anglès, que fa modern). Aquest cop la piscina és més petita que els anys anteriors: any de crisi, any d'estalvi. Té, però, la mida perfecte ja que em permet llegir dins l'aigua recolzant el cap a la piscina sense mullar gens el llibre. Un cop més en Tohuwabohu recorda la necessitat de comprar un coixí inflable que permeti surar la llauna de Cocacola (ara, light i sense cafeïna... ben segur que deliciosa... o no...) sense haver d'estirar el braç fora l'aigua. 

Mentrestant a la radio, l'escriptora Llucïa Ramis (pot ser que l'hagi llegit un trocet del seu llibre en els quaderns del metro de bcn?) exposa la seva teoria:  "si tu expliques allò que et passa, la realitat esta tant contenta i tant orgullosa de ser protagonista que fa que et succeeixin més coses per a que puguis seguir parlant d'ella. Si tu expliques el que et passa, et passarà més". I penso que té raó, que potser és aquest el motiu pel que m'he enganxa't a això del blog, que m'he acostumat a explicar el que em passa, el que sento, el que opino. Arribo a casa de nit. Una xerrada agradable que cada cop és més real, llegir missatges quotidians i carinyosos em fan pensar que malgrat una notícia inesperada (i encara no sé si agradable o desagradable) ha estat un cap de setmana tranquil, alegre, previ a l'estiu.

I amb ganes espero que la revetlla de cal Veí de Dalt doni el tret de sortida a l'estiu. Si en parlo la realitat estarà contenta i farà que em succeeixi. Li comento al Veí que m'agradaria que aquesta revetlla fos real. Però millor mantenir-la a Blogville. 

De totes maneres, ara que començo a amuntegar caixes per fer el trasllat al cau petit de prop del mar on viure, miro la roba que m'agradaria posar-me aquella nit. Els professionals del tema afirmen que, una senyora com cal sempre ha de començar-se a vestir pels peus. Una RaTeta no ha de ser menys. I amb això estic. Un cop feta la pedicura casolana i després de repassar el fons d'armari, quin coi de sabates em poso per una nit tant especial?

dissabte, 6 de juny de 2009

CONY de GURÚS...

... com m'agrada aquesta cançoneta...


divendres, 5 de juny de 2009