dimarts, 23 de setembre de 2008

Els Pets em segueixen agradant

Sempre m'han agradat. Des que els vaig sentir, jovenets ells (i jo) fins ara que ja ens hem fet tots grans, m'he sentit aprop. Hi va haver una temporada que m'evocaven a un amoret fugicer i els vaig arraconar. Ara sóc feliçment una reenganxada.

Em sento aprop del seu ritme, fàcil i enganxós però a la vegada sempre actualitzat. Aconsegueixen fer-me moure i és dels pocs concerts que no em fa mandra anar (malgrat els d'aquesta gira tenen una sonoritat espantosa). Però sobretot, el que més m'agrada són les seves lletres. Semblen cançonetes per ballar i no les escoltes però quan hi pares atenció són molts socials, plenes d'anècdotes que suposo que hauràn llegit, escoltat o viscut. Sobretot m'enterneixen perquè van dirigides a gent jove (suposo) que poden estar visquen algunes de les situacions.



diumenge, 21 de setembre de 2008

Carta al Director


Apareixia avui a La Vanguardia. I des que l'he llegida que no me la trec del cap. Aquesta vegada l'autor parla de la seva condició transitòria de "cuatrocientoseurista" però, i els que aquesta és la seva condició habitual? i els que no tenen enlloc on poder dormir? que viuen amb aquest euros o menys? de què mengen? com dormen?
serà demagògia dir que no necessito festes, ni campanyes institucionals ni comprar rés de l'última col·lecció de roba o guinguet de darrera generació. No em cal rés. Em cal una ciutat on les persones tinguem valors i drets, ens vegin i siguem vistos. Necessito amb urgència ètica, civisme i educació. I no per això em sento iaia ni clàssica. Em sento persona i m'agrada veure persones al meu voltant. No gent, no models, no personatges de cartró.

He dit PERSONES.

I no me'l trec del cap.

dimarts, 16 de setembre de 2008

callo...


... però hi sóc.

Sols que quan tinc un momentet lliure, preparo una escapada a finals de mes cap a La Provença.

La foto és tòpica però ja oloro la seva olor.


La Provence (La Provence) - Eva a Vašek

diumenge, 7 de setembre de 2008

Si us plau, de gran puc ser rica?

Va succeïr ahir divendres. Fa dies un company de feina va tenir un gest tant maravellós (per primera vegada i espero que no sigui l'última) com regalar-nos una invitació especial. 

Vaig pujar en Tohuwabohu al cotxe al crit de: surt aviat del curru que avui t'hauràs de despullar! creient-se que o bé el duia a 


o bé hi havia festa inesperada. Però no. 

I tot dirigint-nos direcció la Ciutadella, vem aparcar al Born i quan aclaparats per la xafogor de les 15,30 de la tarda ja erem dos cossos liquats, vem arribar. Allí estava. Allò era el somni desitjat. Allò és al que jo em vull dedicar quan sigui gran. 

Ja haviem arribat a Aires de Barcelona

I hi vem entrar.

Llums suaus, ambientació càlida, aromes orientals... tot molt elegant i evocador. La invitació és composava d'una hora i mitja de passeig per les piscines d'aigua salada, d'aigua freda, calenta, calentíssima, brolladors, hammam  i...



I després, BOOOMBA!!!:

Mitja horeta de massatge  relaxant. Un xicot alt i fosc de cabell em va fer jaure sobre el que seria el llit de plaer.

I tot va començar: primer secant-me el cos amb una tovallola (sembla mentida que una cosa tant quotidiana doni tant plaer si t'ho fa algú altre) després extenent oli sobre el cos, recreant-se sobre les cervicals, l'espatlla, les lumbars, les cuixes, les mans dit a dit o les plantes dels peus... 

Quines mans, las del xicot morenu, Déu meu, quines mans. Unes mans dignes d'aparèixer en el top-ten-català de L'Altre Diari de Jo Mateixa

Els defectes: dificultat per comunicar-te en català (però amb l'esperança que es vagin adaptant al lloc) i el preu. Potser un pèl excessiu.

De totes maneres quan jo sigui gran vull ser rica per dedicar-me a aquests menesters.