dilluns, 13 d’abril del 2009

EL BATRACI

Fa dies que en Tohuwabohu s'autodefineix com a batraci. Massa aigua per un èsser amb ànima caribenya. Per viure sols reclama un pareo, platja, sol i mulatones de cames llargues. Pobret. Crec que fa tres setmanes que es mulla. I sobreviu.

Busco a la xarxa la paraula batraci (m'agrada com sona, batraci, batraci) i apareix la definició: "Vertebrado de sangre fría que no tiene pelo ni plumas". Això del "sin pelo ni plumas" m'ha arribat al cor. 

Una tieta-besàvia vivia a la masia dels Josepets abans que la tirèssin a terra. Després, durant anys, la L3 del metro acabava aqui. Recordo que, quan era petita, a la Plaça Lesseps tal com era abans de l'anterior remodelació a l'actual (quin embolic), hi havien uns petits estanys on, entremig dels vaixells que els nens feien navegar, trobaves capgrossos. Amb la meva germana corriem a buscar pots de vidre per caçar-ne algún i fer-lo crèixer a casa. Mai ho vam aconseguir. Era curiós imarginar-nos aquells cucs graciosos transformant-se en gripaus lletjos. No, mai els vaig besar. Potser vaig deixar escapar algún batraci blau, en forma de príncep. 

A la plaça també hi havia una pista dura per patinar. Si no recordo malament, a la Plaça de sobre les columnes del Parc  Güell també. Llavors no existien els rollers sinò que eren de quatre rodes, perfectes per anar-los heretant dels germans ja que amb una clau especial, a mesura que creixies els anaves fent grans. De l'ús a vegades et quedaves sense la corretja de cuiro per poder-te'ls lligar sobre les sabates.

Apart de tieta sóc padrina. Després d'un conclau familiar vaig dir que malgrat la tradició ho exigeix, una palma és excessivament cara, té poca utilitat (tant que m'agrada la seva olor) i que a la fillola li regalaria un detall útil. Per primera vegada aquest any li he preguntat que li faria il·lusió rèbre. Ella, amb la boca petita, ho va insinuar. Intentant donar exemple de poc consumista, acordem que una part és a compte del regal d'aniversari ja que, com a regal de "Rams" és excessiu. Es queda muda (extrany en ella): "és que, tieta, m'he quedat sense paraules... estic somiant...": Davant d'això, em puc negar?:
El mateix regal en versió actualitzada. Això si, una talla més gran de la que li correspon. Aquests no s'allarguen i cal fer-los durar.

La fotografia de l'antiga plaça Lesseps l'he extreta del blog El Bloc

5 comentaris:

Striper ha dit...

Uh jo vivia en unpoble i la caça de capgrosos era toot un ritual.

Josep ha dit...

Taxonomia i Sistemàtica, tot un Món. La professora que ens dóna les pràctiques de Diversitat Animal i Vegetal està molt bona.

Cada vegada que parla dels òrgans reproductors dels batracis, dels heminòpters o dels nemàtodes, no puc evitar pensar que, amb subtils indirectes, eixa dona em demana sexe. Allà mateix, entre microscopis i probetes.

fra miquel ha dit...

Bon regal de padrina!
Els temps canvien, noia . Jo també soc padrí d'una noia que ara ja te 18 anys. Normalment la convido al teatre, perquè de petita no li agradava la xocolata i ja no fèiem la mona.
A mi no em va tocar lo dels patins extensibles. Jo em vaig comprar uns roller quan es varen posar de moda. I ara ja veus! Ja son obsolets! De tota manera fa temps que acumulen pols en un armari.

B7s

PS: t'he fet un "respon" al comentari que m'has fet al blog. No sé si ho has rebut, però també pots trobar el meu email en el meu perfil. L'he modificat perquè pugueu accedir-hi.

rhanya2 ha dit...

Jo també havia caçat capgrossos i els deixava convertir-se en granotes al safareig de la casa d'estiu.
Un petó, padrina-que-deixa-a-la-fillola-bocabadada!

el paseante ha dit...

Un post molt bonic, i un regal preciós (ja sé perquè no t'has comprat la màquina de fer pa). Sovint veig la canalla patinant sobre les seves bambes. Sembla un invent curiós. També pescava capgrossos, i es convertien en granotes al terrari (amb aigua) improvisat que tenia.