Eh! tú! passa'm les claus que haig de pixar!

No, no és el que dic quan tinc ganes d'anar al WC i la porta, com molt sovint passa, és tancada (bé, fermada)  amb clau. Però si que és el em quedo amb ganes de dir al cambrer que em passa les claus del lavabo amb un clauer brut i pesat. 

Clar que si ets home no et passa, sols si ets dona. L'explicació no sé quina és: o bé pixem fora de test i ens han de tenir controlades o bé molesta que anem de deu en deu al WC (que en el meu cas personal no és dóna la circumstància però sé que passa), potser gastem massa paper o  no sé, deu haver alguna cosa que molesta a la resta d'humanitat.

Per què escric aquest post? perquè seré una purista però no entenc perquè la resta d'un bar s'ha d'enterar quan tinc necessitats pròpies d'un ser humà. A mi m'humilla i m'avergoneix. Sóc exagerada, ho sé, però cadascú te les seves maníes i una de les meves és aquesta.

Algú en té una explicació mitjanament raonable?

La Crida NO mola

Malgrat el temps segueixo pensant que són una colla d'hipócrites, de "niñatos-pijus" que no tenen en compte els principis morals de la gent que hi va col·laborar, que tiraven pel dret (i espero que continuï en passat, aquesta expressió) amb l'únic objectiu de ser algú a nivell personal i no social. Per què, on va anar a parar tot el material i menjar que es va recollir durant la campanya de solidaritat amb Etiòpia i Eritrea? hi havia intenció de fer arribar el menjar a les persones que patien gana o bé tal i com l'impresentable del Colom em va dir personalment (quan jo encara creia que entre tots el món podia canviar i millorar) allò era sols propaganda?

Què continuin callats per sempre perquè així no som els catalans ni serem més catalans.

PD segons es va saber més tard, el menjar es va quedar als molls de l'Àfrica ja que ningú havia previst com fer-lo arribar a l'interior del país. Insultant.

M'agrada i prou..

Nena Daconte sempre em posa optimista, de bon humor... encara que la cançó tingui un sentit diferent del que sembla, el dia sigui plujós i l'hivern no acabi d'arribar. No m'agraden "las medias tintas" (no sé com es tradueix) i aquesta humitat de l'ambient em mata. Que torni ja l'estiu o que l'hivern aparegui però prou de dies grisos a la vida

L'experiència SI és un grau però el coneixement ja no és mediàtic

Vivint en aquesta  terrorífica societat del consum sovint creiem que, llegint els diaris, escoltant els informatius i fent la xerrada del café ja en tenim prou per saber de les coses. El meu problema és que em taladren una informació de tal manera que n'acabo saturada i desendollo les neurones amb el perill de que, uns mesos després no estic segura si el fet ha passat o ho vaig somiar durant una nit de tormenta.

La informació que obtinc dels mitjants de comunicació crec que no és la correcta. Ens quedem amb els grans titulars, amb les imatges punyents però el QUÈ, QUI, COM, QUAN I PER QUÈ s'oblida a favor de l'espectacularitat  d'una notícia, massa sovint extreta d'una agència d'informació. Ens costa posar-nos en el lloc de l'altre i pensar en el PER QUÈ i en el PER QUÈ NO, mirar i pensar més enllà de les primeres sensacions.

A la vegada es crea la figura de l' "especialista en___", personatgets mitjanament mediàtics que penjants de pàjares mentals emprenen experiències o viatges a mons llunyans o propers (sovint per omplir el seu pobre món interior) convertint-se així en "El Nostre Català Expert En ______ (ompliu vosaltres mateixos)" i iniciant-se en l'agraït i popular món del tour mediàtic d'aquest país petit. Moltes vegades, però, ens oblidem de persones que durant anys aprofundeixen en temes que esdevenen passions a les seves vides però que no tenen necessitat de fer-les públiques perquè creuen que, si algú els necessita, sabràn on trobar-los. Però no compten amb els (joves o no) taurons mediàtics que moltes vegades amb criteris pobres els passen per sobre.

Quan vaig començar a treballar (ara ja fa  20 anys, Déu, com passa el temps... semblo una velelt) era una auxiliar administrativa que em menjava el món però que escoltava amb devoció a la meva companya quan m'ensenyava la feina. A la vegada ella escoltava a un senyor a punt de jubilar-se que li explicava com feia ell la feina creant així una cadena de coneixement que ens facilitava la feina a tots. 

Però amigues i amic blogàires, definitivament ara això s'ha perdut. La humiltat d'aprendre coses d'altres que en saben més és un acte i una característica que crec que la generació del meu darrera no està disposada ha acceptar. I és una llàstima perquè s'aprenen moltes coses escoltant les vides i les experiències dels altres.

AVUI ÉS IMPRESCINDIBLE LLEGIR:

El post de Té la Mà Maria - Reus titolat EM TRAURÉ EL MENJAR DE LA BOCA PER DONAR-LI ALS RICS!!!

Mig plè, mig buit

Segur que tota/tot nouvingut al món dels blogs té un post sobre aquesta postura: 

Doncs ara, jo també. El got (en aquest cas la copa perquè tot i ser d'Ikea, la RaTeta sempre beu vi amb copa -si, continua bevent vi, si-) és mig plè o mig buit?

Per ella, sempre és mig plè. Per a la RaTeta aquest matí estava buidíssim. Un cap de setmana plè de muntanyes russes sentimentals no li deixàven veure el bosc. Una conversa ràpida, de cafè, una trucada inesperada, dues paraules i una rialla han fet que gairebé la copa vessés  d'aigua (el vi mai vessa, abans me'l bec!). 

Els amics, per bé o per mal, continuen tenen molt pes. 

PD no, no us extranyeu, al cau som dues gates i una RaTeta. Amb educació, respecte i amor la conviència és fàcil.

Rés... el sopar d'un dia difícil...

Des que he tornat d'aquestes minivacances que no estic fina. Entre el temps tonto i la mandra que porto, no tinc ganes de rés: rés d'obligacions, rés d'horaris, rés de feines... I clar, d'això rés.

Per això aprofitant unes gírgoles boníssimes (m'agraden els bolets que tenen molta aigua) que havien de formar part d'una famosa Crema de Bolets amb Pinyons i Herbes de Bosc, m'he preparat un sopar homenatge. Senzill però deliciós:

Gírgoles acompanyades de puré de patata i formatge i una copeta (o dues) de vi blanc

Ara tot ho veig diferent. Vaig a dormir. Bona nit

No busqueu més a La RaTeta

Que no la trobareu a cap altre enlloc que no sigui aqui:

SOTA/DINS el llit, que no se li vegin ni les orelletes... no sigui que els de la fàtua es confonguin de raTeta i vinguin a buscar raons al meu blog-cau...

La felicitat de les petites coses

Cada vegada més m'adono que trobo la felicitat en els detalls més petits, en aquells moments que, per inesperats, t'omplen. 

El passat cap de setmana em van fer un petit regal que em va fer feliç. Havia comentat que si trobava una campaneta amb gats la compraria. La van trobar abans que jo i me la van regalar (1r detall que em va omplir de felicitat). I aquest cap de setmana me l'han penjat (2n detall de felicitat ja que sóc negada pel bricolatge). 

Ara quan la miro recordo la veu de "l'he trobat, aquesta te la regalo jo", l''olor del lloc on la vem comprar, les rialles... rés de nou però tot plè de felicitat. Ó l'oferiment de "si vols, et faig quatre forats i te la penjo".

Davant dels grans problemes que ens venen o que ja tenim a sobre (ja sé sap que "els Grans" intenten tenir-nos en un estat de por amenaçadora constant) m'agrada recordar quan necessitàvem poques coses o coses molt concretes per ser feliços i tornar-les a posar en pràctica.

PD No és un post excessivament original però a mi, escriure'l, m'ha fet feliç.

PD Davant de les constants preguntes sobre els noms dels gats de la fotografia, aqui van (d'esquerra a dreta): Blanca, Bruna, Nina, Pitu i Pinxu

Per l'Striper i la Jomateixa

filletdedéu, com pot ser que no conèixis el joc de la Play Fifa'09??? (no et pensis, fins fa tres o quatre anys, a mi em passava el mateix!) Mira, mira això:

Jo no sé com s'hi juga però sols t'haig de dir que dilluns passat estava ensumant olors per la Provença mentre en Tohuwabohu patia per no arribar a temps a comprar el fifadosmilnou que sortia divendres passat... i jo que em creia que tots els homes estaveu pillats pel mateix virus!!!

Amigueta JoMateixa, no ho sé si ja és per la Wii... t'ho pregunto val, guapa?

Sembla que...

Demà és un dia important... es veu que surt el FIFA 2009... uix, si... que important... 

(va per tú, Tohuwabohu)

Le gauche divine

La raTeta Miquey ha passat uns dies per Marsella, prenent el sol i menjant formatge acompanyada pel sol-solet mediterrà... com això, rés de rés!!!