dimecres, 13 de maig del 2009

ELEKTRA

Dilluns va fer quatre anys que el meu pare se'n va anar. El diumenge havia estat enfilat a l'olivera tallant branques i remenant la terra. Dilluns el van trucar de l'hospital, dimarts l'operaven i dimecres va marxar.

Un cop una amiga m'explicava que actualment el concepte "evolució" no és correcte sinó que cal parlar de "canvis". Doncs bé, el canvi que ha suposat l'absència del pare no m'agrada. Gens. El trobo a faltar durant molts moments del dia: el seu sentit de l'humor, com veia el món, l'anàlisi de les situacions, les perspectives de futur, les baralles dialèctiques, els punts de vista, l'hola! cordial de quan arribàvem a casa, les caminades fent de "nòvios", el interés pel que deien els del seu voltant, què feien, qui eren...

L'enyoro.

Però el que més trobo a faltar és la carícia de les seves mans. Unes mans grans, fortes i honestes. Càlides. Recordo el moment en que l'encarregat de torn va dir que ens haviem d'acomiadar d'ell. Vaig agafar la seva mà esquerra, acariciant-la, i per primera vegada ell no em va tornar l'apretada.

Va ser llavors quan em vaig adonar, realment, de tot el que estava passant.


7 comentaris:

rhanya2 ha dit...

Ai Rateta... N'hi ha unes quantes d'Elektres per aquí enyorant el pare.
I jo també en soc una.
Però saps? Estic convençuda que els nostres records els arriben en forma d'energia i que si el món segueix rodant és perquè recordem els que ja van marxar.
Un petó electrificat.

Eli ha dit...

A mi no em falta els pares, però em falta el germà, així que el dolor d'una absencia propera també l'entenc. Arriba un dia però, que les emocions sentides d'anyorança es tornen d'una altre manera, i aprens a conviure amb aquest sentit de pèrdua.
Només cal temps. Igualment, no deixarà d'estar en el teu cor, en el teu pensament..
Una abraçada!!!

Striper ha dit...

Entenc el teu dolor jo també vaig perdre el meu pare i el trobo a faltar, i moltes vegades parlo amb ell.

gatot ha dit...

RaTeta... el meu paré va morir fa 19 anys... la mare, fa 15 mesos... no sé si estic elektrik jo també però si sé que els enyoro, moltes vegades, a tots dos...

també és cert que amb el temps, com diu la Eli, les emocions es modifiquen o canvien d'alguna manera... els pares, els germans, els amors... són part de la nostra vida i ho seguiran sent mentre vivim.

petonassos petitons i abraçats!

el paseante ha dit...

Ho has escrit d'una manera molt serena, i això encara fa més emotiu el teu record. Una abraçada, Rateta.

RaT ha dit...

Estimada Violette,
Si. Els tenim a tocar, sempre. Però que difícil és mantenir l'equilibri sense ells. Rebo el petó, però amb tanta "electra", pica!! muaaa

Eli bonica, si, el buit queda però enlloc d'estar plè de punxes, aquestes es van arrodonint. Tot segueix però buuuuffff, com se'ls troba a faltar... Ara, que durillo lo teu, també. Una abraçada molt grossa

Striper, crec que no passa dia que no parli amb ell. De fet acaba formant de la quotidianitat. Aquests diàlegs interns tant importants,no?

Gatot, per sort, intento afegir enlloc de llençar. Tot, tot forma part del que som/soc però... a vegades penses que "la vida" et podria donar un petit respir per gaudir-la. Sembla que això no es pot demanar, et toca o no. Petons de bolero?

Nadador. No podia ser de cap altre manera. És el meu homenatge cap ell. Seguir, seguir, amunt, enyorant-lo però tirant endavant. Vivint la seva absència però sempre endavant, lluitant però de front. Una abraçada i VISCA EL BARÇA!!

Mon ha dit...

aquest nom sempre m'ha sonat a rampada