Feien una de les seves primeres escapades plegats. Encara es posava vermella quan li agafava la mà, ell coneixia el terreny que explorava. Ella se'l creia mentre escoltava els seus contes inventats.
Van dinar un arròs sota les porxades i el vi va provocar una migdiada inesperada enmig de les barques de pescadors. Potser eren d'atrezzo. Passejant és va fer fosc. Mentre dibuixava un cor a la seva esquena cremada pel sol, a cau d'orella li explicava que Sabina s'havia inspirat en Calella per aquella cançò. Ella, un cop més, se'l va creure. Plens com estaven enlloc de sopar van fer de forasters prenent un "cremat" fora una terrassa.
Anys després ell li xiuxiuejava la mateixa història tot esperant que comencés el concert. Aquest cop, riallera se'l mirava mentre el deixava que acabés d'explicar el conte. Feia com si se'l creiés.
(setmana amb masses hores de Sabina)
5 comentaris:
A vegades les historoas millor si reals tenen una xic de conte.
Enamorada d'en Sabina, et diria que mai són masses hores...
;-D
és el que té conèixer a algú que saps que inventa... tu (ella) pot decidir... fa com que se'l creu o li diu clarament que no...
suposo que és la diferència entre estimar-se'l o no...
:)
petons i llepades suposades!
I tant, Striper... no diuen que la realitat sempre supera la ficció?
Però porto la intravenosa, Eli... no entenc que em passa...
És un joc de complicitats, Gatot, no de supòsits... senzillament un joc...
Bonic bonic... lo meu a Calella va ser molt rock'n'rolll
Publica un comentari a l'entrada