La Espe torna de Bombay, veda oberta!

Aquest cop m'he quedat sense paraules per descriure el que sento per aquesta energúmena. Sento massa ràbia. M'apareix aquella cara i es que.... es que... es que li clavaria els cinc dits a la cara i no pararia...  (jo, que no sóc ni violenta, ni competitiva i que generalment tot m'ho miro amb certa distància).

 Així que OBRIM LA VEDA. Podeu opinar.

Un dissabte plè de sol fa encara més bona la collita

Aquest any l'olivera ha donat gairebé 12 quilos d'olives, verdes, morades, fosques, clares... Olives seguides atentament de lluny, de prop, vigilant que no es corquin, que no pateixin cap malaltia.

I ara falta banyar-les i perfumar-les i tot llest.

S.O.S.!!! sols cal un clic

Junt amb uns companys estic fent un "experiment" sobre si el Màrqueting Viral és realment efectiu o no. Un exemple de campanya usant aquest tipus de màrqueting ha estat "Amo a Laura" o "Chikiliquatre". 

Total, hem d'aconseguir abans del proper dijous el màxim de visites a la web ESTAMOS DE CIERRE. És una sèrie produïda sols per internet (de moment). Cada dilluns estrenen nou capitol i crec que, apart d'ajudar-me a guanyar no sé encara quin premi, us agradarà molt. 

Recordeu, mireu i sobretot, feu que els vostres amics mirin ESTAMOS DE CIERRE.

MOLTES GRÀCIES!!!

El temps de les olives

Enmig de muntanyes que no arriben als mil metres fa poc més de tres anys vaig trobar el meu lloc en el món. És un lloc molt petit, plè de vinyes, pedres i pins. A tocar d'on em desperto hi hau una vinya borda i una olivera. 

L'olivera és on les gates descansen dels seus jocs, on els ocells de pit blau se'n riuen d'elles al volar pel seu davant sense deixar ser caçats, el seu aixopluc els dies de pluja. És el centre del petit jardí.

Avui és el dia que recolliré les poques arbequines amb las que aquest Nadal, els dies de més festa, obsequiaré als que més estimo. Las he vist nèixer, creixer i pendre color. Ara toca collir-les per a compartir.

Per cert, hi sou tots convidats.

Uauuuu... sense sentiment pre-nadalenc

Doncs no. Aquest any encara no he notat "la llamada de la selva" nadalenca i per sort, encara no m'he agobiat. 

A mi em passa el que a molts: què en fugo tant com puc però sempre acabo pillant. Com som poca familia, abans era una festa més o menys tranquileta on ens juntàvem tots com si fós un diumenge. Ara que falta gent, compto els dies per a que tot hagi passat i recuperi la normalitat.

De fet crec que les úniques coses que m'agraden de Nadal segueixen sent les mateixes que gaudia de petita: els llums de l'arbre de Nadal i el calendari de l'Advent, entre d'altres. 

Recordo quan obriem "el paquet de llumetes" per comprovar que totes funcionessin (sempre van ser les mateixes), penjar-les a l'arbre i passar hores i hores a les fosques mirant embadalida els colors de les llums, com s'encenien i s'apagaven. Serà per això que ara tinc la casa plena de fanalets de Natura.

També m'encantàven els Reis de Chocolate Suchard que, estratègicament, penjàvem a l'arbre i que esperavem al Dia de Reis per endrapar-los. El meu sempre ha estat el rei ros. 

I la  il·lusió d'obrir les finestretes del calendari de l'Advent? A mi em tocava cada tres dies i era tant emocionant. No tenien xocolata ni sortia cap cromo de ningú famós  (tengui-falti-tengui-falti). Sols eren dibuixets de motius nadalencs però plens de purpurina ("RaTeta!" deia la mare "al tantu amb la purpurina que és molt perillosa si se't posa als ulls!!"). I la purpurina era el que feia semblar-los la  cosa més moderna del món.

Però el que sobretot m'agrada d'aquests dies és el so que té la Nit de Nadal i el cel de nit que per aquelles dates hi ha. És un so tranquil, el de "tot va bé", tot està en pau, és un so pacífic. El cel és d'un blau brillant, fred, tacat d'estrelles que encara brillen més. I tranquil, molt tranquil.

Són petits plaers de baix valor econòmic però de grans satisfaccions personals.

Estic d'acord amb tu...

Escriu poc però quan ho fa, em fa pensar.

Obama em regenera per olladecols

La feina en equip

Porto dies donant voltes al terme Treball En Equip. Crec que el jo entenc no és el que la resta considera i per tant, alguna cosa falla que haig d'arreglar.

Fins ara creia que per portar a terme un projecte totes les persones que l'integraven havien de conèixer les seves competències i aplicar-les per aconseguir portar-lo a la pràctica. Si un dels elements presentava algún problema, se li deia i així modificava el que fallava i tot rutllava bé. O si no estava d'acord amb les competències designades, és podia dir i tractar de buscar el lloc on tothom pogués donar el millor de si.

Doncs no. Sembla ser que no. En temes de feina el que ara es porta és callar i un dia qualsevol sentir com et diuen: "recordes allò que vas fer? doncs no estava bé... però ni allò, ni allò ni allò altre... fa dies que no ho fas bé..." 

I pardilla perduda (i tonta, molt tonta  per l'edat que tens) dius: "ah... no? el que faig no està bé?" mentre recordes els agobios de les últimes setmanes per a què tot rutllés. I penses perquè no t'han avisa't abans si fa dies que les coses no van bé. 

Suposo que té a veure amb la comunicació. O millor dit, amb la No-Comunicació. I amb trepar. I amb guanyar mèrits. I amb les jerarquies. I amb la por que l'altre, el que està abaix, no reconegui la teva posició, tu que estàs tant amunt. I per suposat, amb l'individualisme. Per què si tens asignades unes tasques has de voler las de l'altre? per què haig d'estar defensant la meva parcel·leta si sé que és la que em toca i m'agrada? M'hi hauré de passar la vida, així? Doncs la resposa és SI. Crec que ha arribat l'hora de deixar de ser gilipolles, aterrar en el món en que visc i aprendre que això és la selva i cal sobreviure. 

La pregunta és: sabré deixar de ser bleda alguna vegada?

PD Aquest escrit "m'esticmirantelmelic" està dedicat (entre d'altres) a Patán, El Risitas de Pierre Nodoyuna, un "dibujoanimado" que em va acompanyar durant la meva tendre infància i que des de fa pocs anys, tantes vegades recordo. La seva foto l'he penjat a l'inici del missatge per enganxar al públic, tot i que hauria d'estar aqui sobre mateix, qüestió de màrqueting (ji ji)

Viva la Vida

Des que la vaig escoltar per primer cop que em té pillada del tot, i ara que he vist el "video alternatiu" (diuen), és com una droga. Si m'enganxa al cotxe (que succeeix sovint), l'aparco, tanco les finestres, pujo el volum, tanco els ulls i deixo que el món flueixi al meu voltant. M'omple, m'anima, m'excita, em dóna marxa, ganes de cridar, em transmet optimisme... en definitiva M'AGRADA.

Així que escolliu el lloc i el moment, aïlleu-vos del que us envolta que no valgui la pena i dediqueu-vos aquests minuts al deleït personal:

Hi sóc...

... però ara tinc poc temps... 

... estic estudiant...

... aprenc coses molt interessants... 

... però aviso... aviat tornaré!!!! 

... això de llegir-vos enganxa i ho trobo a faltar...

... la RaTeta és així...

Per cert: la genialitat on es compra?

Eh! tú! passa'm les claus que haig de pixar!

No, no és el que dic quan tinc ganes d'anar al WC i la porta, com molt sovint passa, és tancada (bé, fermada)  amb clau. Però si que és el em quedo amb ganes de dir al cambrer que em passa les claus del lavabo amb un clauer brut i pesat. 

Clar que si ets home no et passa, sols si ets dona. L'explicació no sé quina és: o bé pixem fora de test i ens han de tenir controlades o bé molesta que anem de deu en deu al WC (que en el meu cas personal no és dóna la circumstància però sé que passa), potser gastem massa paper o  no sé, deu haver alguna cosa que molesta a la resta d'humanitat.

Per què escric aquest post? perquè seré una purista però no entenc perquè la resta d'un bar s'ha d'enterar quan tinc necessitats pròpies d'un ser humà. A mi m'humilla i m'avergoneix. Sóc exagerada, ho sé, però cadascú te les seves maníes i una de les meves és aquesta.

Algú en té una explicació mitjanament raonable?

La Crida NO mola

Malgrat el temps segueixo pensant que són una colla d'hipócrites, de "niñatos-pijus" que no tenen en compte els principis morals de la gent que hi va col·laborar, que tiraven pel dret (i espero que continuï en passat, aquesta expressió) amb l'únic objectiu de ser algú a nivell personal i no social. Per què, on va anar a parar tot el material i menjar que es va recollir durant la campanya de solidaritat amb Etiòpia i Eritrea? hi havia intenció de fer arribar el menjar a les persones que patien gana o bé tal i com l'impresentable del Colom em va dir personalment (quan jo encara creia que entre tots el món podia canviar i millorar) allò era sols propaganda?

Què continuin callats per sempre perquè així no som els catalans ni serem més catalans.

PD segons es va saber més tard, el menjar es va quedar als molls de l'Àfrica ja que ningú havia previst com fer-lo arribar a l'interior del país. Insultant.

M'agrada i prou..

Nena Daconte sempre em posa optimista, de bon humor... encara que la cançó tingui un sentit diferent del que sembla, el dia sigui plujós i l'hivern no acabi d'arribar. No m'agraden "las medias tintas" (no sé com es tradueix) i aquesta humitat de l'ambient em mata. Que torni ja l'estiu o que l'hivern aparegui però prou de dies grisos a la vida

L'experiència SI és un grau però el coneixement ja no és mediàtic

Vivint en aquesta  terrorífica societat del consum sovint creiem que, llegint els diaris, escoltant els informatius i fent la xerrada del café ja en tenim prou per saber de les coses. El meu problema és que em taladren una informació de tal manera que n'acabo saturada i desendollo les neurones amb el perill de que, uns mesos després no estic segura si el fet ha passat o ho vaig somiar durant una nit de tormenta.

La informació que obtinc dels mitjants de comunicació crec que no és la correcta. Ens quedem amb els grans titulars, amb les imatges punyents però el QUÈ, QUI, COM, QUAN I PER QUÈ s'oblida a favor de l'espectacularitat  d'una notícia, massa sovint extreta d'una agència d'informació. Ens costa posar-nos en el lloc de l'altre i pensar en el PER QUÈ i en el PER QUÈ NO, mirar i pensar més enllà de les primeres sensacions.

A la vegada es crea la figura de l' "especialista en___", personatgets mitjanament mediàtics que penjants de pàjares mentals emprenen experiències o viatges a mons llunyans o propers (sovint per omplir el seu pobre món interior) convertint-se així en "El Nostre Català Expert En ______ (ompliu vosaltres mateixos)" i iniciant-se en l'agraït i popular món del tour mediàtic d'aquest país petit. Moltes vegades, però, ens oblidem de persones que durant anys aprofundeixen en temes que esdevenen passions a les seves vides però que no tenen necessitat de fer-les públiques perquè creuen que, si algú els necessita, sabràn on trobar-los. Però no compten amb els (joves o no) taurons mediàtics que moltes vegades amb criteris pobres els passen per sobre.

Quan vaig començar a treballar (ara ja fa  20 anys, Déu, com passa el temps... semblo una velelt) era una auxiliar administrativa que em menjava el món però que escoltava amb devoció a la meva companya quan m'ensenyava la feina. A la vegada ella escoltava a un senyor a punt de jubilar-se que li explicava com feia ell la feina creant així una cadena de coneixement que ens facilitava la feina a tots. 

Però amigues i amic blogàires, definitivament ara això s'ha perdut. La humiltat d'aprendre coses d'altres que en saben més és un acte i una característica que crec que la generació del meu darrera no està disposada ha acceptar. I és una llàstima perquè s'aprenen moltes coses escoltant les vides i les experiències dels altres.

AVUI ÉS IMPRESCINDIBLE LLEGIR:

El post de Té la Mà Maria - Reus titolat EM TRAURÉ EL MENJAR DE LA BOCA PER DONAR-LI ALS RICS!!!

Mig plè, mig buit

Segur que tota/tot nouvingut al món dels blogs té un post sobre aquesta postura: 

Doncs ara, jo també. El got (en aquest cas la copa perquè tot i ser d'Ikea, la RaTeta sempre beu vi amb copa -si, continua bevent vi, si-) és mig plè o mig buit?

Per ella, sempre és mig plè. Per a la RaTeta aquest matí estava buidíssim. Un cap de setmana plè de muntanyes russes sentimentals no li deixàven veure el bosc. Una conversa ràpida, de cafè, una trucada inesperada, dues paraules i una rialla han fet que gairebé la copa vessés  d'aigua (el vi mai vessa, abans me'l bec!). 

Els amics, per bé o per mal, continuen tenen molt pes. 

PD no, no us extranyeu, al cau som dues gates i una RaTeta. Amb educació, respecte i amor la conviència és fàcil.

Rés... el sopar d'un dia difícil...

Des que he tornat d'aquestes minivacances que no estic fina. Entre el temps tonto i la mandra que porto, no tinc ganes de rés: rés d'obligacions, rés d'horaris, rés de feines... I clar, d'això rés.

Per això aprofitant unes gírgoles boníssimes (m'agraden els bolets que tenen molta aigua) que havien de formar part d'una famosa Crema de Bolets amb Pinyons i Herbes de Bosc, m'he preparat un sopar homenatge. Senzill però deliciós:

Gírgoles acompanyades de puré de patata i formatge i una copeta (o dues) de vi blanc

Ara tot ho veig diferent. Vaig a dormir. Bona nit

No busqueu més a La RaTeta

Que no la trobareu a cap altre enlloc que no sigui aqui:

SOTA/DINS el llit, que no se li vegin ni les orelletes... no sigui que els de la fàtua es confonguin de raTeta i vinguin a buscar raons al meu blog-cau...

La felicitat de les petites coses

Cada vegada més m'adono que trobo la felicitat en els detalls més petits, en aquells moments que, per inesperats, t'omplen. 

El passat cap de setmana em van fer un petit regal que em va fer feliç. Havia comentat que si trobava una campaneta amb gats la compraria. La van trobar abans que jo i me la van regalar (1r detall que em va omplir de felicitat). I aquest cap de setmana me l'han penjat (2n detall de felicitat ja que sóc negada pel bricolatge). 

Ara quan la miro recordo la veu de "l'he trobat, aquesta te la regalo jo", l''olor del lloc on la vem comprar, les rialles... rés de nou però tot plè de felicitat. Ó l'oferiment de "si vols, et faig quatre forats i te la penjo".

Davant dels grans problemes que ens venen o que ja tenim a sobre (ja sé sap que "els Grans" intenten tenir-nos en un estat de por amenaçadora constant) m'agrada recordar quan necessitàvem poques coses o coses molt concretes per ser feliços i tornar-les a posar en pràctica.

PD No és un post excessivament original però a mi, escriure'l, m'ha fet feliç.

PD Davant de les constants preguntes sobre els noms dels gats de la fotografia, aqui van (d'esquerra a dreta): Blanca, Bruna, Nina, Pitu i Pinxu

Per l'Striper i la Jomateixa

filletdedéu, com pot ser que no conèixis el joc de la Play Fifa'09??? (no et pensis, fins fa tres o quatre anys, a mi em passava el mateix!) Mira, mira això:

Jo no sé com s'hi juga però sols t'haig de dir que dilluns passat estava ensumant olors per la Provença mentre en Tohuwabohu patia per no arribar a temps a comprar el fifadosmilnou que sortia divendres passat... i jo que em creia que tots els homes estaveu pillats pel mateix virus!!!

Amigueta JoMateixa, no ho sé si ja és per la Wii... t'ho pregunto val, guapa?

Sembla que...

Demà és un dia important... es veu que surt el FIFA 2009... uix, si... que important... 

(va per tú, Tohuwabohu)

Le gauche divine

La raTeta Miquey ha passat uns dies per Marsella, prenent el sol i menjant formatge acompanyada pel sol-solet mediterrà... com això, rés de rés!!!

Els Pets em segueixen agradant

Sempre m'han agradat. Des que els vaig sentir, jovenets ells (i jo) fins ara que ja ens hem fet tots grans, m'he sentit aprop. Hi va haver una temporada que m'evocaven a un amoret fugicer i els vaig arraconar. Ara sóc feliçment una reenganxada.

Em sento aprop del seu ritme, fàcil i enganxós però a la vegada sempre actualitzat. Aconsegueixen fer-me moure i és dels pocs concerts que no em fa mandra anar (malgrat els d'aquesta gira tenen una sonoritat espantosa). Però sobretot, el que més m'agrada són les seves lletres. Semblen cançonetes per ballar i no les escoltes però quan hi pares atenció són molts socials, plenes d'anècdotes que suposo que hauràn llegit, escoltat o viscut. Sobretot m'enterneixen perquè van dirigides a gent jove (suposo) que poden estar visquen algunes de les situacions.

Carta al Director

Apareixia avui a La Vanguardia. I des que l'he llegida que no me la trec del cap. Aquesta vegada l'autor parla de la seva condició transitòria de "cuatrocientoseurista" però, i els que aquesta és la seva condició habitual? i els que no tenen enlloc on poder dormir? que viuen amb aquest euros o menys? de què mengen? com dormen?
serà demagògia dir que no necessito festes, ni campanyes institucionals ni comprar rés de l'última col·lecció de roba o guinguet de darrera generació. No em cal rés. Em cal una ciutat on les persones tinguem valors i drets, ens vegin i siguem vistos. Necessito amb urgència ètica, civisme i educació. I no per això em sento iaia ni clàssica. Em sento persona i m'agrada veure persones al meu voltant. No gent, no models, no personatges de cartró.

He dit PERSONES.

I no me'l trec del cap.

callo...

... però hi sóc.

Sols que quan tinc un momentet lliure, preparo una escapada a finals de mes cap a La Provença.

La foto és tòpica però ja oloro la seva olor.

Si us plau, de gran puc ser rica?

Va succeïr ahir divendres. Fa dies un company de feina va tenir un gest tant maravellós (per primera vegada i espero que no sigui l'última) com regalar-nos una invitació especial. 

Vaig pujar en Tohuwabohu al cotxe al crit de: surt aviat del curru que avui t'hauràs de despullar! creient-se que o bé el duia a 

o bé hi havia festa inesperada. Però no. 

I tot dirigint-nos direcció la Ciutadella, vem aparcar al Born i quan aclaparats per la xafogor de les 15,30 de la tarda ja erem dos cossos liquats, vem arribar. Allí estava. Allò era el somni desitjat. Allò és al que jo em vull dedicar quan sigui gran. 

Ja haviem arribat a Aires de Barcelona. 

I hi vem entrar.

Llums suaus, ambientació càlida, aromes orientals... tot molt elegant i evocador. La invitació és composava d'una hora i mitja de passeig per les piscines d'aigua salada, d'aigua freda, calenta, calentíssima, brolladors, hammam  i...

I després, BOOOMBA!!!:

Mitja horeta de massatge  relaxant. Un xicot alt i fosc de cabell em va fer jaure sobre el que seria el llit de plaer.

I tot va començar: primer secant-me el cos amb una tovallola (sembla mentida que una cosa tant quotidiana doni tant plaer si t'ho fa algú altre) després extenent oli sobre el cos, recreant-se sobre les cervicals, l'espatlla, les lumbars, les cuixes, les mans dit a dit o les plantes dels peus... 

Quines mans, las del xicot morenu, Déu meu, quines mans. Unes mans dignes d'aparèixer en el top-ten-català de L'Altre Diari de Jo Mateixa. 

Els defectes: dificultat per comunicar-te en català (però amb l'esperança que es vagin adaptant al lloc) i el preu. Potser un pèl excessiu.

De totes maneres quan jo sigui gran vull ser rica per dedicar-me a aquests menesters.

La vena xarona de l'estiu

La raTeta se n'adona que fa ja una setmana que ha fet el trasllat al cau d'hivern i que encara es passeja pels blocs amics sense dir rés en el seu. Serà que no té rés a dir? mandra? desídia? si, és això.



I és que la raTeta ha viscut tres setmanes fent els horaris vitals que el seu cos reclamava. "De la nit n'ha fet dia" com deia la ratona osonenca. Un llibre l'ha tingut enganxadiisima, una piscina l'ha refrescat i unes muntanyes l'han refet de l'aire urbà. Ratolins i ratolines afins han visitat el cau i ella ha tornar la visita anant a la granciutat. I ja està. Així de fàcil i senzill.

Ja veieu, la raTeta està un pèl apalancada... però és posa les piles per ensenyar-vos que la vena xarona continua. Heu vist com s'ha sofisticat la cançó de l'estiu? busqueu les set diferències entre el video de dalt i aquest d'aqui baix... mitja vida els separa!!!

Una manera de tornar lenta, discreta i suau

Un cop ha posat totes les seves pertenences a "puestu" i amb ganes de seguir llegint i escribint blogs, la raTeta  us recomana un descobriment estiuenc i, al·leluia!, televisiu:

HEROIS QUOTIDIANS

BONES VACANCES!!!

Però tots a treballar!!!

Comiat vacacional amb propòsits de millora

Todo pasa y todo queda, pero lo nuestro es pasar, pasar haciendo caminos, caminos sobre el mar 

Doncs si. La raTeta marxa del cau d'hivern, fred i humit, cap el de l'estiu que l'espera plè de llum i color. Per fi arriba el temps desitjat. 

I no, aquest any tampoc realitzarà el somni de viatjar. No descobrirà nous paisatges, nova gent ni noves maneres de fer. Així doncs, un anys més mantindrà el somni de marxar lluny. 

Però aquest estiu i malgrat els fantasmes que, dolents tornen quan no cal, mantindrà clares les quatre coses de las que no dubte. I quan n'apareixin de noves, dubtarà però las acceptarà, si cal. Mantindrà la seva gent aprop, estimant-la. I escoltant a la gent que  s'estima, quan algú la faci dubtar seurà, mirarà, pensarà i resoldrà.

I sense cap dubte seguirà estimant el que i el qui sap que té aprop. I quan un dels fantasmes vinguin a emprenyar, els dirà "fuig d'aquí!" com feia l'àvia gracienca ratolinera. I creixerà i es farà gran i no maltractarà a qui, per confiança, sempre té al costat, sense dubtes, sense condicions. 

Així que, amb deures per fer i "Vacaciones Santillana" a punt, marxo amb ganes de continuar enganxada a aquest fabulós món bloggaire però amb les dificultats pròpies dels forats negres que encara la xarxa té al meu País Petit (oleeee, encara no havia fet sortir al meu admirat i idolatrat Llach!!)

Petons ratoliners i fins aviat!!!

És un post molt personal i malenconiós... si, potser massa. És el que té, tot buidant la nevera un dissabte-tarda, haver-se d'acabar sola els culs d'ampolles de vi amb el cotxe plè de trastos i tota la casa recollida... a més, què collons, a mi m'agrada el vi i un blog no es tracta d'això, també???

Arribo fruit de la casualitat...

Remenant l'olla de cols arribo a la campanya: 

de Migramundo. 

I si, m'hi adhereixo (tot i que tinc un mac) però si puc escollir, amb un vermut negre i unes anxovetes... d'acord, quatre patates fregides tot prenent al sol amb poca roba, a una terrassa poc atapaida, amb molt sol, i l'aigua salada aprop.

Perquè tanta publicitat m'agota, em supera i fa antipàtic tot invent possible. Durant l'última setmana he viscut la necessitat loka de companys que voletejaven per la ciutat buscant aquest estri. Quan l'han aconseguit s'han envoltat d'una multitud curiosa que s'embadalia  veient girar les fotos de la pantalla o  com arribar a un punt geogràfic determinat a través del seu nou telèfon, tot exclamant oooh...! aaaah...!

I si, és xulo i mono. Com tot el que fa Apple. Però no en tinc i no el vull (i sé que d'aqui un parell d'anys serà imprescindible). M'agrada no estar a la moda (demodé?) i estic aprenent a viure sense tenir necessitats. Passo de tanta publicitat i màrqueting. Si puc, amb el que val faig un sopar ben acompanyada o segons com, un cap de setmana a la voreta del mar.

A més, prefereixo la comunicació pell-a-pell. Potser per això avui m'he identificat totalment amb l'escrit de la Lucía Etxerbarria al Magazín de La Vanguardia (intentaré aconseguir-lo per penjar-lo). Parlava sobre els amics, decepcions i alegries a mesura que creixem. 

I una mica és com em sento avui.