La feina en equip

Porto dies donant voltes al terme Treball En Equip. Crec que el jo entenc no és el que la resta considera i per tant, alguna cosa falla que haig d'arreglar.

Fins ara creia que per portar a terme un projecte totes les persones que l'integraven havien de conèixer les seves competències i aplicar-les per aconseguir portar-lo a la pràctica. Si un dels elements presentava algún problema, se li deia i així modificava el que fallava i tot rutllava bé. O si no estava d'acord amb les competències designades, és podia dir i tractar de buscar el lloc on tothom pogués donar el millor de si.

Doncs no. Sembla ser que no. En temes de feina el que ara es porta és callar i un dia qualsevol sentir com et diuen: "recordes allò que vas fer? doncs no estava bé... però ni allò, ni allò ni allò altre... fa dies que no ho fas bé..." 

I pardilla perduda (i tonta, molt tonta  per l'edat que tens) dius: "ah... no? el que faig no està bé?" mentre recordes els agobios de les últimes setmanes per a què tot rutllés. I penses perquè no t'han avisa't abans si fa dies que les coses no van bé. 

Suposo que té a veure amb la comunicació. O millor dit, amb la No-Comunicació. I amb trepar. I amb guanyar mèrits. I amb les jerarquies. I amb la por que l'altre, el que està abaix, no reconegui la teva posició, tu que estàs tant amunt. I per suposat, amb l'individualisme. Per què si tens asignades unes tasques has de voler las de l'altre? per què haig d'estar defensant la meva parcel·leta si sé que és la que em toca i m'agrada? M'hi hauré de passar la vida, així? Doncs la resposa és SI. Crec que ha arribat l'hora de deixar de ser gilipolles, aterrar en el món en que visc i aprendre que això és la selva i cal sobreviure. 

La pregunta és: sabré deixar de ser bleda alguna vegada?

PD Aquest escrit "m'esticmirantelmelic" està dedicat (entre d'altres) a Patán, El Risitas de Pierre Nodoyuna, un "dibujoanimado" que em va acompanyar durant la meva tendre infància i que des de fa pocs anys, tantes vegades recordo. La seva foto l'he penjat a l'inici del missatge per enganxar al públic, tot i que hauria d'estar aqui sobre mateix, qüestió de màrqueting (ji ji)

Eh! tú! passa'm les claus que haig de pixar!

No, no és el que dic quan tinc ganes d'anar al WC i la porta, com molt sovint passa, és tancada (bé, fermada)  amb clau. Però si que és el em quedo amb ganes de dir al cambrer que em passa les claus del lavabo amb un clauer brut i pesat. 

Clar que si ets home no et passa, sols si ets dona. L'explicació no sé quina és: o bé pixem fora de test i ens han de tenir controlades o bé molesta que anem de deu en deu al WC (que en el meu cas personal no és dóna la circumstància però sé que passa), potser gastem massa paper o  no sé, deu haver alguna cosa que molesta a la resta d'humanitat.

Per què escric aquest post? perquè seré una purista però no entenc perquè la resta d'un bar s'ha d'enterar quan tinc necessitats pròpies d'un ser humà. A mi m'humilla i m'avergoneix. Sóc exagerada, ho sé, però cadascú te les seves maníes i una de les meves és aquesta.

Algú en té una explicació mitjanament raonable?

La Crida NO mola

Malgrat el temps segueixo pensant que són una colla d'hipócrites, de "niñatos-pijus" que no tenen en compte els principis morals de la gent que hi va col·laborar, que tiraven pel dret (i espero que continuï en passat, aquesta expressió) amb l'únic objectiu de ser algú a nivell personal i no social. Per què, on va anar a parar tot el material i menjar que es va recollir durant la campanya de solidaritat amb Etiòpia i Eritrea? hi havia intenció de fer arribar el menjar a les persones que patien gana o bé tal i com l'impresentable del Colom em va dir personalment (quan jo encara creia que entre tots el món podia canviar i millorar) allò era sols propaganda?

Què continuin callats per sempre perquè així no som els catalans ni serem més catalans.

PD segons es va saber més tard, el menjar es va quedar als molls de l'Àfrica ja que ningú havia previst com fer-lo arribar a l'interior del país. Insultant.

L'experiència SI és un grau però el coneixement ja no és mediàtic

Vivint en aquesta  terrorífica societat del consum sovint creiem que, llegint els diaris, escoltant els informatius i fent la xerrada del café ja en tenim prou per saber de les coses. El meu problema és que em taladren una informació de tal manera que n'acabo saturada i desendollo les neurones amb el perill de que, uns mesos després no estic segura si el fet ha passat o ho vaig somiar durant una nit de tormenta.

La informació que obtinc dels mitjants de comunicació crec que no és la correcta. Ens quedem amb els grans titulars, amb les imatges punyents però el QUÈ, QUI, COM, QUAN I PER QUÈ s'oblida a favor de l'espectacularitat  d'una notícia, massa sovint extreta d'una agència d'informació. Ens costa posar-nos en el lloc de l'altre i pensar en el PER QUÈ i en el PER QUÈ NO, mirar i pensar més enllà de les primeres sensacions.

A la vegada es crea la figura de l' "especialista en___", personatgets mitjanament mediàtics que penjants de pàjares mentals emprenen experiències o viatges a mons llunyans o propers (sovint per omplir el seu pobre món interior) convertint-se així en "El Nostre Català Expert En ______ (ompliu vosaltres mateixos)" i iniciant-se en l'agraït i popular món del tour mediàtic d'aquest país petit. Moltes vegades, però, ens oblidem de persones que durant anys aprofundeixen en temes que esdevenen passions a les seves vides però que no tenen necessitat de fer-les públiques perquè creuen que, si algú els necessita, sabràn on trobar-los. Però no compten amb els (joves o no) taurons mediàtics que moltes vegades amb criteris pobres els passen per sobre.

Quan vaig començar a treballar (ara ja fa  20 anys, Déu, com passa el temps... semblo una velelt) era una auxiliar administrativa que em menjava el món però que escoltava amb devoció a la meva companya quan m'ensenyava la feina. A la vegada ella escoltava a un senyor a punt de jubilar-se que li explicava com feia ell la feina creant així una cadena de coneixement que ens facilitava la feina a tots. 

Però amigues i amic blogàires, definitivament ara això s'ha perdut. La humiltat d'aprendre coses d'altres que en saben més és un acte i una característica que crec que la generació del meu darrera no està disposada ha acceptar. I és una llàstima perquè s'aprenen moltes coses escoltant les vides i les experiències dels altres.