Us ha passat mai que de sobte coneixes algú que avasalla per la seva creativitat, que "promet l'oro i el moro" i PLAF! et fot una hòstia i desapareix? Doncs a mi si. Dues vegades.
La primera va ser un pseudo-nòvio que representava ser un extraterrestre de tant maravellós que prometia. Va desaparèixer. I la segona fa menys d'un mes. Una companya que podia arribar a ser amiga. També era maravellosa (segons ella). També ha desaparegut. I voleu que us digui? visc més tranquil·la sense tants terretrèmols vitals però sabent qui sóc i qui tinc aprop.
I amb això "me sobra y me basta".
Inquietant la imatge, no? És de Luke Chue.
13 comentaris:
Doncs suposo que no es gaire agradable, malgrat he de reconeixer que algun cop jo he sigut el desaparescut.
És qüestió de no deixar-se enlluernar per aquesta gent. Te'n trobaràs de nova, perquè en aquest món n'hi ha a palades d'egocèntrics. Maco el Luke Chue :-)
Com diu el paseante, n'hi ha de gent així. S'ha d'anar amb cura i donar temps a les "noves" amistats. Aquests miratges no acostumen a durar massa.
Petons!
Segurament no valien la pena. Jo smepre vaig amb peus de plom al conéixer gent nova, i encara així me l'acaben pegant. Endavant, Rateta!
Mira-t'ho encara des d'un punt de vista més positiu, sort que han desaparegut, perquè quan es queden i deceben encara és pitjor!!!!
millor així, oi? que el miratge duri poc, enlluernant sols el temps suficient per saber que la façana prometia però els fonaments eren de pa sucat amb oli.
plas plas plas plas...a mi em va passar una cosa semblant amb una "amiga" i mai més tu!!! mira que he enviat missatges, felicitacions i res..dec ser massa poc per ella, dic jo no?
una besadeta rateta jo estic contenta d'haver-te trobat
De vegades és millor desaparèixer. Quan els altres esperen tant de tu, és millor fer-se fonedís i semblar que pots ser molt, més que no posar-te a la feina i demostrar que ets tan humà com qualsevol altre.
No sé... és una petita reflexió...
Les primeres vegades que et passa això t'ho passes ben malament. Amb el temps, aprens a relativitzar. Però malgrat tot la pregunta roman: per què hi ha gent que actua d'aquesta manera? Potser nosaltres no som el que s'esperaven i, per no ferir-nos dient-nos-ho a la cara, simplement desapareixen. De tota manera, jo crec que preferiria saber la veritat encara que no fos gaire falaguera... Petonets, bonica i perdona que hagi trigat tant a visitar-te, però és que vaig... Buf, com vaig!
Amics, quanta raó teniu TOTS. Em quedo amb les expressions:
- en aquest món hi ha a palades d'egocèntrics
- s'ha d'anar amb cura i donar temps a les "noves" amistats
-cal anar amb peus de plom al conéixer gent nova
- sort que desaparèixen
- debem ser massa poc per a ells
i les reflexions de l'Òscar, el Josep i la Fada.
Sabeu, en tots els vostres comentàris m'he sentit escoltada. Moltes gràcies.
A mi fa una mica més d'un any que em va això... Em varen ensarronar, d'una manera.. que ara que ho veig, penso que idiota vaig ser!!! Hi ha gent, que té el poder de vendre una moto que no és , per aconseguir els seus beneficis i arribar en el lloc que desitja.
És una llástima, la veritat és que ja, sabent com és em fa llàstima! Però que hi farem, potser així aprendre a no fiar-me de segons qui!!!
Ai! Rateta , rateta quan t’he llegit avui, ho faig sovint passar pel teu bloc, he pensat que podia ser jo. Que presumptuosa que soc, pensar que tu em consideres una amiga. No ho sé si soc jo i això m’obliga a una reflexió que potser em sento culpable de com actuo ?.
La meva filla d’onze anys te conflictes amb les seves amigues. I això em fa preguntar com sabem quan una persona que ens cau bé es ja una amiga. Que és , com és, com ser una amiga?. A mi personalment persones que considerava amigues m’han fet molt mal, més que qualsevol novio que hagi tingut i em fa por, molta por i per això, quan trobo algú que em cau molt bé,tinc la mala costum d’apartar-me’n.
Però que sàpigues que jo estic aquí , sempre. Només cal que em diguis vull parlar amb tu i jo hi seré, ho juro.
Sabeu? això és la vida... avui et decepciono jo, demà em decepciones tu.
Reflexionant sobre el tema sempre acabo pensant que a mi em seguiràn fotent hòsties. Però, i què? prefereixo conèixer persones a tornar-me cargolet i amagar-me dins la closca (o desaparèixer "de sopetón") per por a que em facin mal. I m'és igual el nom que li posem: "amic", "conegut", "???". M'interessa el concepte de persona.
I jo vull seguir tenint a prop persones a qui pugui estimar.
Eli, m'agrada la teva sinceritat. El primer post que vaig llegir teu (un sobre el Nadal) era bestialment sincer. Un petonet grossss
Bruixeta, de què presuntuosa... i tant que parlava de tu!!!! no ho dubtis!!! ara, no sé si tens cap blog, com puc seguir-te??? una abraçada
Publica un comentari a l'entrada