dimecres, 1 de juliol del 2009

LARA I ELS DIMECRES

La poeta gimnasta d'ulls verds està trista. M'explica que el seu gat acaba de morir. Igual que en Porcel. Continua il·lusionada imaginant-se la gincama (a casa sempre ho hem dit així) del proper dissabte. Estrena deu anys i aquesta serà la seva festa.

I caixes de cartró plenes, draps amb pols... ahir van ser papers, avui ha tocat llençar videos regravats. Total, no tinc reproductor. Canvi de pis, moment per llençar records i generar-ne de nous. Ara, però, sols vull el que em càpiga en 30 metres quadrats (com a molt!). De la resta segur que se'n pot prescindir.

I a la feina sembla que hi ha hagut bronca i em toca d'aprop. Em sap greu. A vegades cal parar a reflexionar, canviar els ritmes, generar il·lusió. I per això cal reflexió. Demanar sempre un ritme frenètic fins i tot quan és innecessàri, crema.

I deixo trastos al pis nou però em trobo que ha quedat a mitja neteja: "RaTeta, salí!! me ha salido un trabajo, mañana acabo". Penso que si l'enfermera Lara existís seria com ella. Rusa, rossa i ulls verds de gat. Bé, demà ja deixaré trastos, potser el cap de setmana hi dormo si instal·len ja l'aire acondicionat. Sinó, aniré a la platja a mirar estrelles fins adormir-me.

I va i sento que un vi que li agrada a la Dolo de Pastora és el verdejo... veus? aquesta noia em mola... va, avui la repeteixo.

Y Que Pasa Si soy Del Monton - Pastora

Sort de la síndria que em reconforta i de les mans que sempre tinc aprop i m'ajuden.

6 comentaris:

el paseante ha dit...

Em sap greu lo del gat de la gimnasta. A veure si la gimcama (m'ha agradat el nom) li serveix de consòl. Jo també he llençat molts vhs (al punt verd, eh?) perquè el reproductor va malament i cal fer espai al meu minipiset. T'imagino amb el teu espai a mig habitar. Avui he anat al pis nou d'una amiga. Ho té tot ple de capses. I no sap amb què quedar-se i què abandonar. Vinga, que en quatre dies estareu instal.lades totes tres.

El Company de Venus ha dit...

Jo ja no tinc reproductor de VHS ni cintes.

Anònim ha dit...

Pobre gat! snif snof

Striper ha dit...

Jo tambe guardava el reproductor VHS ,, pero li vaig deixar al meu germa i..

fra miquel ha dit...

Les coses i les vides no son eternes. Ho aprenenm de més o menys petits. Encara recordo com plorava la meva caputxeta lila quan va morir el Buffi. Un hàmster trobat al carrer en ple hivern, que en el seu moment, varem salvar d'una mort segura per congelació, a banda de la desnutrició.
Els VHS que tenia se'ls va quedar la "ex". Junt amb el reproductor, es clar. L'avantatge d'això és que ara no els he de llençar. Tampoc ploro per ells. Les pel·lícules que recordo em varen agradar les puc trobar, quan m'interessi, o bé per internet o bé en algun videoclub (al carrer Verdi n'hi ha un on diria que ho pots trobar TOT. En DVD)
Ara sé que també els podria demanar a alguna veïna de BlogVille, que té pelis interessants...

I si tens una síndria que t'ajuda i unes MANS que et RECONFORTEN...O era a l'inrevés?... Què més vols bonica?

B7s

RaT ha dit...

ai Paseante... tinc unes ganes de tenir les meves coses a lloc. Llençar m'està costant menys del que creia però quadrar-ho tot és cansat. A més això dels comiats ho porto malament, encara que sigui de llocs i no persones.

Malfet Company!! llavors a qui li demano el VHS per mirar El Lado Oscuro del Corazón pex o El Efecto Mariposa (mmm...comm'agradava el Coque Malla)?

Eh!!! fora conyes Glamboy!! el pobre gat el van adoptar quan es van casar i li va fer la punyeta tant com va poder a la meva germana... sospito que li molava més el meu cunyat... veus, la natura és sàvia!

...i el deuria acabar d'arreglar, no, Striper?? si ja passa, volen ajudar i al final no saben com tornar-ho...

Intento desenganxar-me d'objectes i acceptar la temporalitat de les coses i persones, Fra Miquel. Però no m'agraden els comiats. Sovint semblo borde al no dir adeu a algú que deixa la feina o que canvia la seva situació però és que no vull pensar que mai més tornaré a veure'l o a viure'l (si es tracta d'algú). Tinc unes mans que m'ajuden i reconforten però gent aprop, més o menys coneguda que fan sentir la seva veu per recordar que hi són. En la seva mesura. I això reconforta encara més que una síndria fresca i dolça.